España - Cataluña

Recolzament a la creació

Frederic Sesé
Recolzament a la creació
Barcelona, jueves, 23 de abril de 2009.
Gran Teatre del Liceu. La cabeza del Bautista, òpera en un acte de Enric Palomar. Llibret de Carlos Wagner basat en l’obra (1927) de Ramón del Valle-Inclán. Direcció d'escena, Carlos Wagner. Escenografia, Alfons Flores. Vestuari, Mercé Paloma. Il·luminació, Xavi Clot. La Pepona, Rosa Mateu. El Jándalo, Michael Kraus. Don Igi el Indiano, Francisco Vas. Valerio el pajarito, Antonio Lozano. El barbero, Roberto Accurso. El sastre, Enric Martínez-Castignani. El enano del Salnés, Javier Abreu. El ciego, Xavier Mendoza. Mozo del ciego, Eliana Bayón. Orquestra i Cor del Liceu. Direcció musical, Josep Caballé. Nova producció del Gran Teatre del Liceu. Estrena absoluta
0,0001676 Vagi per endavant l’aplaudiment al Gran Teatre del Liceu per no deixar d’impulsar la creació de noves obres a autors locals. És una de les feines inherents al lloc preeminent que ocupa en el nostre panorama musical i cultural.

I un a obra nova busca argument... i no necessàriament una argument nou. La trama d’un assassinat per evitar un xantatge és un argument recorrent. Afegir-hi elements de seducció també pot ser habitual i ambdues coses asseguren una trama interessant de passions.

En aquest cas, el més novador i concret és manllevar-ho del món esperpèntic de Ramón Maria del Valle Inclán, situar-ho a la Galícia rural profunda i que els protagonistes del triangle siguin un exitós “indiano” que retorna ric d’Amèrica (la víctima del xantatge), un misteriós personatge que pot desvetllar de quina manera no gaire ortodoxa va fer-se la fortuna (el xantatgista) i la protegida del potentat que, per un cantó, és l’esquer de l’assassinat (atrau el jove i el distreu per a que sigui apunyalat per l’esquena) però per l’altre es veu atreta pel jove visitant es dol de la seva tràgica fi.

No és feina d’aquesta crítica explicar cap trama sinó de veure com s’ha portat aquesta truculenta història a l’escena i, sobretot, com és la música que s’hi ha posat al servei.

I justament aquesta és la millor virtut del treball artístic d’Enric Palomar, compositor, i de Carlos Wagner, llibretista i director d’escena: es posen al servei de l’argument i posen tots els seus esforços i qualitats (que no són pocs) a fer que el públic entri en la història.

Del llibret, està molt bé l’adaptació de la principal narració de Valle Inclán afegint-hi altres personatges que bé s’hi escauen, com el cec i el pigall, el minusvàlid en carretó de rodes..., i buscant moments de lluïment dels solistes, moments més “operístics”, que no només els corals, argumentals i els narratius en diàleg.



© 2009 by Bofill. Gentileza del Gran Teatro del Liceu

De la part teatral i escènica, estan molt bé els moviments actorals que reforcen el dramatisme i la resolució de l’espai, ara exterior, ara interior, amb els llums de sala de billar i projectors laterals.

I la música d’Enric Palomar és una música “incidental”, o sigui que segueix l’acció, en el millor sentit del terme: intensifica els moments clau... “¿Qué oculto poder tiene sobre tí ese sujeto?... pregunta ella... o “Acaso una muerte”... li suggereix... i l’orquestra subratlla aquestes preguntes amb blocs sonors gairebé bartokians que deixen moments inquisidors de silenci... però també la ballada munyeira inicial (golondrongo, golondrongo...) que ajuda a situar temps i espai, o la cita de “A los árboles altos los lleva el viento...” ben imbricada dins la sonoritat global, o l’escena de l’afaitat amb la navalla a les mans d’ella que recorda tan el Sweeney Todd (que està ara mateix en cartell també a Barcelona) com l’escena del barber de El Gran Dictador de Chaplin.

No hi ha melodies a recordar sinó un magma sonor constant, del que sovint no se’n endevina la pulsació ni la instrumentació (prengui’s això com un elogi, si us plau, ja que no distreu l’acció amb faramalles innecessàries) i amb els registres vocals dels cantants gairebé tota l’estona al límit el que va insistint en la tragèdia a través de la crispació amb la que cal cantar-ho.



© 2009 by Bofill. Gentileza del Gran Teatro del Liceu

Un sol acte, set escenes, una hora i mitja de música que passen de seguida. Un servidor hagués perfectament volgut que el mort ressucités o aparegués un segon xantatgista o ens acabessin d’explicar realment què va passar a Toluca en un segon acte... però, efectivament, el tomb es dóna amb el voler i doldre de la protagonista femenina que estima el mort que ella ha ajudat a matar en clara referència a Salomé i el Bautista.

Qui subscriu ha vist la primera representació amb el segon repartiment (dia 23 d’abril, Sant Jordi) i consultat amb altres que també n’han vist el primer sembla que no només no en desmereixen sinó que en alguns aspectes (justament alguns dels que hem esmentat, com la força interpretativa) hi estan a l’altura o fins i tot més. Molt bé en aquest aspecte, eficaç i demostrant el seu impecable ofici, en Francisco Vas; també molt en el seu paper i amb una veu molt agradable en Michael Kraus i la veritable triomfadora, na Rosa Mateu, en un rol potent i ple de matisos.

El llastimós contrapunt són els escassos aplaudiments. Particularment em sap greu que el públic encara solament es regeixi per unes pautes decimonòniques i busqui la faramalla que tant Wagner com Palomar han expressament evitat. Jo no soc ningú per dir res però els commino a que això no els faci canviar en el seus futurs treballs i desitjo que tampoc no hauria de fer canviar la política del Teatre de recolzament a la creació.
Comentarios
Para escribir un comentario debes identificarte o registrarte.